HISTÒRIA


PREHISTÒRIA I EL MÓN ÍBER

Es tenen poques dades referents a la prehistòria del terme; però n’hi ha prou per a confirmar que la contrada ja fou habitada des del neolític.

En efecte, prop de La Manresana han estat identificats i estudiats els materials superficials d’un jaciment arqueològic pertanyent al neolític antic evolucionat postcardial i concretats en fragments de ceràmica pertanyents a uns vasos de mida gran i de superfície raspallada i decorada amb una cresta de poc relleu, que podrien ser les restes d’un moustache. També hi ha indicis d’indústria lítica amb fulles i ascles tallades en sílex de tradició epipaleolítica.

Aquests testimonis arqueològics indiquen l’existència en aquest indret d’uns habitacles a l’aire lliure consistents en cabanes, de les quals no ha restat cap indici constructiu, pertanyents a una fase de transició entre el neolític antic i el neolític mitjà-recent i corresponents, probablement, a un clan familiar molt bon coneixedor del territori, dedicat a una incipient ramaderia i a una agricultura primitiva amb un nombre escàs d’espècies conreades, fonamentalment cereals. Creien en una vida d’ultratomba i adoraven divinitats femenines com a exponents de la fecunditat dels camps i del bestiar. La vida sedentària de la gent del neolític fou un dels trets més característics, ja que es va passar de l’economia depredadora del paleolític (basada en la cacera, la recol·lecció tradicional i la pesca) a la productora del neolític, que tenia els pilars fonamentals, com ja s’ha dit, en l’agricultura i la ramaderia. Coneixien la terrissa, la cistelleria i els teixits, i treballaven la pedra polimentada, el sílex, l’os, la petxina i la calaïta, objectes bàsics d’un incipient comerç.

Dos remarcables monuments funeraris ubicats prop de Pedrafita ajudaran a cobrir una part de l’edat del bronze corresponent al nostre terme municipal.

En primer lloc, hi ha el dolmen o cista megalítica dels Tres Reis, excavat l’any 1964 per l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona i situat al peu de la carretera que mena d’Igualada als Prats de Rei, prop de ca l’Ollé Maçana.

El segon monument funerari es localitza prop de l’anterior i fou excavat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i per membres del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada l’any 1983. Concretament es tracta d’un túmul d’incineració, amb alguns fragments de terrissa del bronze final, ja que molt possiblement l’urna o urnes amb les cendres de la incineració del mort varen desaparèixer en l’espoliació clandestina documentada per l’excavació.

Molt probablement cal cercar l’arrel del nucli dels Prats de Rei en el bronze final, si bé fins ara no ha estat del tot documental per l’arqueologia. En el temps comprés entre l’etapa de transició de l’ibèric ple i el període iberoromà o final i, concretament en el segle III a.n.e., serà quan es notarà una remarcable iberització de l’Anoia.

Aquets fet és ben palès al terme dels Prats de Rei, on han estat identificades restes molt interessants d’aquell moment. Efectivament, a la font de Cervera, prop de cal Sala, als Seguers, a la Portella i, especialment, al Camp de la Farinera, al peu del Santuari de la Verge del Portal i a la Placeta de l’església parroquial de Santa Maria.

A la Portella, en una petita elevació, membres del Museu Municipal dels Prats de Rei varen localitzar un mur de pedra seca assentat damunt d’uns claps de roca, del qual només es conservava una filada de pedres, acompanyat per materials ceràmics corresponents a l’etapa romanorepublicana i a l’Alt Imperi. A més, cal destacar la troballa d’una sivella romana de bronze i un bisturí, de la mateixa època i material.

Prop dels Seguers es troba un altre habitable de les mateixes característiques i cronologia que l’anterior. Aquests dos jaciments. amb el de la font de Cervera i el de Cal Sala, devien formar un tipus d’establiment petit, gairebé integrat per unitats familiars de caràcter marcadament dispers i rural, pertanyent al període iberoromà i romà imperial.

En el decurs dels anys 1972-1975, membres del Museu Municipal dels Prats de Rei practicaren una campanya de sondeig a punts de l’actual nucli urbà i, més concretament a la placeta de l’església parroquial de Santa Maria, al peu del Santuari de la Verge del Portal i al Camp de la Farinera. Hi localitzaren un notable conjunt d’estructures arquitectòniques amb paraments clarament ibèrics i romans. Per fi, es va descobrir el que probablement havia estat el Municipium Sigarrense, testimonial també pel conjunt epigràfic, del qual ja es parlarà més endavant.

Un dels sectors més destacats va ser el camp de la Farinera o la Plana del Solà. amb diferents nivells de poblament clarament testimoniats per parets construïdes amb pedres lligades amb fang fins arribar a una profunditat de 4,30 metres; d’aquest sector cal destacar la ceràmica de vernís negre de forma Morel 4750 procedent d’Etruria, datada als inicis del segle II a.n.e.

Així doncs, hom es troba davant d’un conjunt que arrenca del segle III a.n.e., amb una fase intensa durant el període iberoromà o ibèric final; també amb un moment alt i baix imperial remarcable, tal com ho demostren les restes arqueològiques i la sèrie epigràfica que va des de la segona meitat del segle I a finals del segle III.

Es calcula que aquest nucli antic devia ocupar una part del sector medieval i l’espai comprès entre la confluència del torrent de Calaf i el riu Anoia, anomenat en aquest tram torrent de Moriscó. Indret ric en aigua, especialment idoni per a conreu de cereals de secà, vinya i hortes; es trobava ubicat a la cruïlla d’uns camins antics: el de Pedrafita a les Malloles i el de Copons a Calaf, del qual resten alguns trams empedrats. Al mateix temps connectaven amb altres rutes de comunicacions entre la costa i la zona d’Ilerda, com eren els camins antics de Barcelona i Martorell a Manresa, Rajadell i Lleida i el de Martorell a Igualada, per Piera, Capellades i Vilanova del Camí.

No hi ha fonament per atribuir-li el nom de l’antiga Asquerris o Ascerris ibèrica, però si que molt probablement devia formar part del territori lacetà, delimitat pels ilergets a l’oest, els laietants a sol ixent i els cossetans al sud.


L’ EPOCA ROMANA: “MUNICIPIUM SIGARRENSIS”

Prats de rei, era en època romana el Municipium Sigarrensis, un dels nuclis de població més importants de la Catalunya Central i un punt de confluència de diverses rutes i pas important entre la costa i el interior.

Aquest topònim marca i dona nom a l’origen històric de La Segarra.

L’antic municipium Sigarrense o Segarrense estava ubicat a la Lacetània. Una donació comtal en el moment de la fundació del monestir de Santa Cecília de Montserrat informa de l’existència amb anterioritat a l’any 945 d’una villa antiqua i de l’església de Santa Maria in campo segarrensis. Informació que corrobora la continuïtat de la població en aquest indret i que, com ja es comentarà serà un fet remarcable en el moment de la repoblació alt-medieval del lloc.

El conjunt epigràfic o làpides consta de sis inscripcions, cinc de les quals són funeràries o honoraries i una d’imperial dècada a l’emperador Maximià. Quatre es conserven actualment a l’atri de l’església parroquial dels Prats de Rei, una al Museu Arqueològic de Barcelona i una és en ubicació desconeguda. Llur cronologia abraça un període comprès des de la segona meitat del segle I fins a finals del segle III. En el Museu Municipal Josep Castellà Real de la nostra vila s’hi exposen unes reproduccions.

Les inscripcions de dues d’aquestes làpides aporten proves de l’existència de l’antic municipium Sigarrenses o Segarrenses, com també la dedica al magistrat municipal: quattor vir municipi sigarrensis. Efectivament, així arriba el testimoni escrit de la denominació de l’antic municipi romà de Sigarra o Segarra que ha donat lloc a la comarca actual del mateix nom.

Cal, doncs, pensar que el municipium Sigarrenses devia tenir un origen anterior preromà, amb antecedents indígenes, i que es devia transformar amb la romanització en un municipio, que devia solucionar els afers sota la jurisdicció dels magistrats locals segons la tradició, però amb supeditació respecte al governador de la província.

De l’onomàstica del conjunt epigràfic dels Prats de Rei es desprèn que eren ciutadans de condició lliure, és a dir del tot romans. D’entre les famílies representades en aquesta sèrie epigràfica destaca la dels Vibii, pertanyents a l’aristocràcia local. Caius Vibius Lupercus -magistrat del municipi de Sigarra-, casat amb Iunia Severina tingué un fill, Caius Vibius Latro, que per la seva situació personal i atret per les perspectives que oferia la capital sabem que realitzà una brillant carrera municipal a Tarraco (Tarragona) ocupant els càrrecs de questor, duumvir (II Vir),duumvir quinquennal i flamen (sacerdot del culte imperial) de la província d’Hispania Citerior.

Finalment, cal fer referència a un capítol destacat de la història d’aquesta zona segarrenca que proporcionen les dades de les fonts arqueològiques. Efectivament, tot un conjunt d’estructures – el més important descobert fins ara a Catalunya -. demostra l’existència en aquesta àrea d’un remarcable nucli repoblador que es devia organitzar en el recurs de la darrera meitat del segle X. Una possible causa de concentració en aquest terme i en els de l’entorn podia ser l’existència en una etapa reculada del Municipi Sigarrensis, de manera que la tradició de poblament del lloc devia atreure els pagesos repobladors.Efectivament, llocs d’habitacle, restes d’activitat econòmica, indicis d’eremitisme, necròpolis i fortificacions incipients són els testimonis arqueològics dins d’aquella època. Les restes d’habitacle han estat identificades a la Manresana, cal Seuba, cal Sala, els Seguers, prop de la carretera dels Prats de Rei a Calaf i, especialment, a les Coromines i a Puigpedròs – aquests dos últims ja al terme d’Aguilar de Segarra. A les Coromines hi ha el cas típic d’un mas o mansi de pedra seca, exemple d’habitatge rural dispers que utilitza com a paret posterior una roca viva, on es poden observar els encaixos típics que havien servit per a subjectar-hi unes bigues de fusta per a suportar una coberta, detall que es pot localizar també a cal Seuba, la Manresana, a cal Sala i els Seguers.

S’ha de parlar també d’unes estructures interessants relacionades molt probablement amb algun tipus d’eremitisme i vinculades amb un hàbitat cristià, concretament: el Roc Foradat de ca n’Espanyol, prop dels Prats de Rei i especialment el dels Seguers. En general, conserven una fornícula o altaret excavat a la roca i encaixos a la part alta d’un recinte rocós on entraven els caps de bigues de fusta per a suportar una coberta; són oratoris rupestres amb un habitable, ubicats en una zona deserta amb un poblament rural dispers, en terra de frontera i de partió entre el món musulmà i el cristià, de domini indeterminat.

En general, la fam devia ser el tret més característic d’aquests repobladors; es dedicaven al conreu de cereals com forment, ordi, espelta, civada i mill; conreaven també la vinya un petit hort per al consum familiar, una migrada ramaderia d’ovelles, cabres, algun porc i un bou, gallines i arnes per a aconseguir mel devien ser el seu sosteniment bàsic; en resum, es regien per una economia de subsistència amb una esperança de vida naturalment baixa.

Els materials pertanyents a la cultura material que l’arqueologia proporciona denoten i confirmen aquests extrems i encara es fan més patents si es comparen amb la cultura romana anterior. Efectivament, escassegen molt els estris de ferro i de metalls i també la ceràmic de la qual predomina la cuita a foc reductor. Segurament molts estris es devien fabricar de fusta, fet que ha motivat que no s’hagin conservat. Per altra banda, aquest fenomen no és gens estrany en una cultura que devia tenir uns forts components ramaderes de les zones muntanyoses, on la fusta és emprada per a l’elaboració be la majoria dels atuells.


EDAT MITJANA: DE SOTSVEGUERIA A PRATS DE SEGARRA

L’entrada dels carolingis pels Pirineus a finals de segle VIII culminà l’any 801 amb l’ocupació de la ciutat de Barcelona i l’establiment d’una línia defensiva al llarg de les valls del Llobregat i Cardener. Per tant, la zona de la Segarra encara restava en terra de ningú, la qual cosa no vol dir que no hi hagués pobladors que visquessin sense estar subjectes a cap domini, ni franc ni musulmà.

La primera ocupació del territori es realitza a finals de segle IX, quan el comte Guifred repoblà i organitzà el comtat d’Osona-Manresa, i en va portar els límits fins al castell de Queralt, a la zona més ponentina de la comarca de l’Anoia. En aquest moment, la zona dels Prats de Rei degué passar a control cristià, però no és fins l’any 945 quan apareix per primera vegada l’existència d’un cert poblament al territori.

El privilegi més antic concedit a la vita és la carta de població, concedida pel rei Alfons I el Cast amb data 6 de desembre de 1188. Aquesta carta, un exemplar de la qual es conservava a l’arxiu de la desapareguda notaria Argullol (als Prats de Rei), deia en forma resumida el següent:

Primerament, que el senyor rei concedia a tots els qui habitessin aleshores o be en el futur a la vita dels Prats tots aquells bons costums, franquícies i privilegis de que gaudien els seus súbdits francs i lliures; els concedia en franc i lliure alou les cases i horts de la vila, segons els havia estat concedit pel batlle en nom seu; també tota l’aigua que discorria per la riera, des de la “font de Noies” fins a la vila, per regar-ne els horts mitjançant el cens anual de 15 sous. Igualment els autoritzava de poder celebrar mercat el dimecres de cada setmana i una fira cada any el darrer dia del més de juliol, el senyor rei prenia sota la seva salvaguarda tots els qui anessin o tornessin de la fira i mercat. Finalment prometia que considerava tots els habitants de la vila de Prats com a súbdits pertanyents al domini de la corona reial, sense posar-los cap senyor o castlà, o sigui sense transferir la jurisdicció a cap senyor feudal. El rei reté per a ell els drets del forn de coure pa, dels molins i altres, que ell mateix i els seus antecessors acostumaven a cobrar de la vila, i posa, “a més d’incórrer en la seva indignació” la pena de 100 morabatins d’or d’Aragó als qui no respectessin aquests privilegis.

A principis del segle XIII es creà la sotsvegueria dels Prats de Rei, una subdivisió de la vegueria de Cervera.A més dels termes propis dels Prats i de la Manresana, la sots-vegueria comprenia els de Montfalcó el Gros, Sant Puvim, Vallmanya, Solanelles, Puigdemàger, Segur, Quadra del Gali, Puigfarner, les Coromines, Sant Pere Sallavinera, la Fortesa i Boixadors. El sotsveguer, al mateix temps batlle dels Prats, tenia a càrrec seu el poder judicial i militar del territori sobre el qual exercia jurisdicció. El govern administratiu de la vila era practicat per quatre consellers, elegits directament pel poble. Aproximadament en aquell temps es va formar el deganat de la Segarra.

Malgrat que en la carta de població concedida pel rei Alfons el Cast l’any 1188 es deia que considerava tots els habitants com a súbdits reials, o sigui pertanyents a la reial corona, sense posar-los cap senyor ni castlà, és a dir sense transferir la jurisdicció de la vita a cap senyor feudal, en temps del regnat de Joan I, el monarca es va vendre la jurisdicció tant de la vila dels Prats com del castell de la Manresana i dels llocs de Puigdemàger, Solanelles i Sant Pere de Vim, a carta de gràcia i pel preu de 5000 florins d’or d’Aragó al noble Galceran de Calders, el qual per aquesta venda passava a ser-ne el senyor feudal. (23 de setembre del 1390).

Els reis en aquelles èpoques es trobaven tot sovint mancats de recursos econòmics per les guerres incessants en les quals s’involucraven, de manera que es veien obligats a fer aquestes vendes o empenyoraments de pobles que pertanyien al patrimoni reial.

Això no obstant, els habitants dels Prats romangueren poc temps sota el domini de l’esmentat Galceran de Calders, ja que el mes de desembre d’aquell mateix any de 1390 s’alliberaren ells mateixos de l’empenyorament que de la vila havia fet el rei Joan i aconseguiren aleshores en justa recompensa un nou privilegi del monarca.

En efecte, el rei promet als jurats de la vila que ni ell ni els seus successors mai, ni en tot ni en part, no vendran, empenyoraran ni transferiran la jurisdicció de la vila ni dels llocs de la Manresana, Puigdemàger, Solanelles o de Sant Pere de Vim; sinó que tota la jurisdicció de la vila i llocs, tant civil com criminal, alta i baixa, s’exercirà sempre directament pels seus balles en nom del rei.

Era voluntat del rei que aquest privilegi no pogués ser revocat per ell ni pels seus successors, sinó amb consentiment i de comú acord amb els jurats de la vila i amb l’aprovació corresponent de les Corts Generals de Catalunya. Confessa el rei que ha rebut dels jurats de la vila dels Prats de Segarra, 1000 florins d’or d’Aragó, per la concessió del privilegi i, finalment, jura per Déu i els Sants Evangelis, tocats per ell corporalment, guardar-lo, acomplir-lo i fer-lo guardar i acomplir.

A més, per assegurar la unió perpètua de la vila dels Prats i llocs amb la corona reial, a instància dels jurats i prohoms, el rei els uní a la vila reial de Cervera, considerant simbòlicament la vila dels Prats de Segarra Carrer de Cervera, de manera que els seus habitants gaudissin de totes les llibertats, franquícies i privilegis de què gaudien els cerverins.

Els Prats de Segarra continuaren, doncs, essent vila reial, tal com volien els seus vilatans.

El 17 d’agost del 1452 amb un decret del bisbe de Vic Jaume de Cardona, van quedar definitivament constituïts els deganats de Segarra i el d’Igualada. Més endavant el 8 de juliol de l’any 1455 el papa Calixt III va confirmar per mitjà d’una butlla la nova configuració del deganat de Segarra, el qual quedà reduït en benefici del d’Igualada, a les parròquies següents: els Prats de Rei (com a capital), Calaf, Solanelles, Puigdemàger, Boixadors, Castellfollit, Camps, Fonollosa, Aguilar de Segarra, Castellar, Grevalosa, Maçana, Sant Puvim (Sant Pere de Vim), Miralles, Veciana, la Tallada, Sandomí, la Guàrdia Pilosa, Segur, Pujalt, Conill, Mirambell, Calonge de Segarra, Sant Pere d’Arç, la Molsosa, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí de Sesgueioles i Castellfollit del Boix.Un dels privilegis de què gaudia la vila dels Prats, com a vila reial, era el dret que tenia d’elegir un diputat per assistir, en nom i representació seus, a les corts catalanes.


LA GUERRA DE SUCCESIÓ: LA BATALLA DELS PRATS DE REI

El començament del segle XVIII fou de gran trasbals per a Catalunya ja que s’iniciaren els fets que portaren a la pèrdua definitiva de les nostres llibertats com a poble en pujar al poder Felip d’Anjou. Expressió directa de la guerra de Successió foren els fets ocorreguts al setembre del 1711 coneguts com les batalles de Prats.

La batalla de Prats de Rei fou una de les més importants que es produïren a Catalunya durant la Guerra de Successió. En aquesta hi participaren un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals al país: per la part borbònica, el Duc de Vendôme, i per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, que fou el comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria, des de 1708 fins a 1713.

Tenim quatre importants fonts documentals que narren i ens permeten contrastar els fets de la batalla de Prats de Rei de 1711. Per una part, com a document més important, hi ha el Diario de lo sucedido en el campamento de Prats de Rey, desde septiembre a diziembre de 1711, elaborat per l’estat major del comte Guido Von Starhemberg. Aquest manuscrit es conserva a l’Arxiu de Guerra de Viena (Ka – Kriegs Archiv – Wien) i fou localitzat per Ramon Santaulària i Malet, nascut el 4 de juliol de 1949 a Sant Pere Sallavinera. Des de l’any 1975 residí a Viena i en la seva universitat estudià Traducció fins a l’any 1985. L’estudiós Josep Riba i Gabarró va tenir accés a la traducció que féu Santaulària del diari de Starhemberg i el va analitzar, publicant-ne l’article “Batalles de la Guerra de Successió a Calaf i els Prats de Rei” al número VIII de la revista Miscel·lània Aqualatensia (1997).

Per altra part, és important la informació que ens dóna el volum III de les cròniques de les Narraciones Históricas, escrites pel noble Francesc de Castellví entre els anys 1701- 1724, qui s’hagué d’exiliar a Viena acabada la Guerra de Successió. Una altra font ens la dóna Joan Fàbrega, un pagès de Cerarols que es dedicà a escriure en un dietari personal tots els fets importants de la seva època i esdeveniments familiars, parlant també de la batalla de Prats de Rei i del setge de Cardona de 1711. I per acabar hi ha també una font inèdita manuscrita que es conserva al Museu Municipal dels Prats de Rei, en una de les pàgines d’un llibre manuscrit de comptabilitat d’una família pagesa. Aquest document ens diu exactament el següent: “El dia 17 de setembre va ser assetjada esta vila estan lo exercit de Carlos terser de Can Selva fins a Puigfarner de numero de 22000 homens governats per lo General Steranberch qui estava a Casa Roca de la Manresana. Los de Phalip quint estaven de St. Povim (Sant Pere del Vim) fins a la devesa de la Portella. Eran lo numero de 35000 homens governats per lo Príncep Bandoma qui estava a Calaf a Casa de Mn. Geroni Abadal. Posaren bateria de peces a la hera den Llobet per espatllar la muralla y casas encara que las casas les espatllaren mes los alemanys per traurer las bigas per fer foch que no la bateria y estigueren fins al dia de Nadal que sen anaren lo exersit de Phalip quint y lo de Carlos terser lo dia de St. Joant dia 27 de desembre deixant las casas de la vila menos la Rectoria y Casa Candido inhabitables.” Aquest manuscrit de l’època ens il·lustra prou bé els esdeveniments i, sobretot, la ubicació dels exèrcits, que tal com especifica, les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg, amb el quartel general a la Manresana, es trobaven situades entre Can Selva i Puigfarner, dues masies de Prats de Rei que es troben a llevant del poble, mentre que les tropes borbòniques es trobaven a la banda de ponent, des de l’ermita de Sant Povim fins a la devesa de la Portella.

El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistes comandades pel mariscal comte de Starhemberg arribaren als Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al lloc les tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc de Vendôme, que a diferència de les anteriors, portaven peces d’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme ordenà bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei. Tres canons dels exèrcits borbònics començaren a disparar contra els ustriacistes. Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada dia feia canviar la guarnició.

El 19 de setembre, des del molí de l’Albareda, dos batallons francesos van atacar, però foren rebutjats amb algunes baixes pels atacants i ferits per part dels defensors. Segons Quincy, Starhemberg tenia acampats a Prats de Rei 36 batallons, 44 esquadres i 500 húsars. El marquès de San Felipe, militar borbònic, assegurava que l’exèrcit que tenia Starhemberg al seu camp de Prats de Rei, estava format per uns 12.000 soldats. Les xifres dels contingents militars que van lluitar en aquesta batalla, varien moltíssim, però queda ben clar que era un exèrcit molt nombrós.

El dia 23 arribà l’artilleria austriacista, després de l’obertura d’un camí que havien fet des d’Igualada, passant per Sant Genís i per Rubió fins a la Manresana, ja que el camí que passava per Copons estava controlat pels borbònics. El mateix dia arribaren 460 mules de l’exèrcit borbònic. El dia 24, durant tota la jornada, hi hagué el canoneig de l’artilleria del duc de Vendôme, contra les posicions dels austriacistes. Del 25 al 30 de setembre, tant els austriacistes com els borbònics cavaren trinxeres als voltants de la vila de Prats de Rei. El dia 28 arribaren 12 peces de canó per a l’exèrcit borbònic i el dia 30 els hi arribaren procedents de Saragossa 150 carros, 400 mules, 800 cavalls i 400 granaders. A continuació, durant tota la primera setmana d’octubre, els borbònics van bombardejar el nucli urbà de Prats de Rei amb 8 canons i dos morters, obrint una bretxa a les muralles. Els atacants tingueren avaries en tres canons. Per això, en una comunicació feta des del campament de Calaf el 12 d’octubre de 1711 i signada pel marquès de Valdecañas, entre d’altres coses informava: “Los cañones desfonogonados se marchan mañana con el comboy de retorno a Lérida. Hasse empezado una mina en las ruinas de la brecha de Prats; no podemos de ella hazer juicio, porque hemos ohído, se dize, se necesita de veinte y dos días para acabarla, empezándola en una nevera que se ha encontrado”. Aleshores els defensors austriacistes també minaren l’encontorn de la vila i quan el 10 d’octubre els borbònics estaven disposats a assaltar-la, varen desistir per no arriscar-se amb aquell perill, que varen saber per les informacions proporcionades per un sergent austriacista que havia desertat. Així que desistiren de continuar atacant i van retirar l’artilleria cap a Calaf, llevat d’un canó.

El dia 16 d’octubre arribaren 800 homes del duc de Vendôme. Aquest, l’endemà, mobilitzava 1.000 soldats per obrir un camí carreter des de Calaf fins a Cardona, passant per Pinós, amb el concurs d’uns 600 soldats, per protegir-los i alimentar-los. El dia 28 d’octubre, els miquelets austriacistes van agafar presoner un mercader de Calaf, que va informar que els borbònics en dotze dies havien acabat el camí des de Calaf fins a Cardona, passant per Sant Pere de l’Arç, per la masia de Puigpelat i més enllà per Pinós, i que per aquest camí transitaven soldats i carros carregats de municions que es dirigien a Cardona.

Starhemberg, des de Prats de Rei, alertat de les notícies i coneixedor de les intencions del Comte de Muret de conquerir el castell de Cardona amb ajuts efectius del Duc de Vendôme, envià a Cardona un destacament del seu camp comandat pel comte d’Eck, que havia de governar la plaça, i destinà al coronel Conrad Planta amb el seu regiment de grisons i 286 alemanys. Introduïdes aquestes tropes a Cardona i el regiment italià del comte de Taff, consistia també la guarnició de defensa del castell amb el regiment de la Diputació de Catalunya, manat pel seu coronel Pere Montaner i Ramon, 145 portuguesos i 34 oficials del cos d’agregats. El total no excedia de 2000 homes. Per la part borbònica, el comte de Muret s’emportà a Cardona quatre batallons francesos, dos d’Arpajón, el regiment de Trujillo, 12 companyies de granaders i 20 homes per batalló que envià a unirse a l’exèrcit del comte d’Arpajón i el general Felicià Bracamonte 1500 cavalls per cobrir el setge. El dia 8 de novembre, al campament dels Prats arribaren 52 miquelets que els borbònics feia vuit mesos que retenien presoners a Conill. El dia12 hi arribaren un grup de 200 presoners borbònics, aconduïts per miquelets i sometentistes, i a més hi continuaven arribant diàriament entre 12 i 15 desertors de l’enemic.

El dia 5 de novembre Arpajón, vingut de Castell-lleó (Castellbò), havia arribat a Solsona, i el dia 10 s’ajuntà amb el comte de Muret a dues llegües de Cardona. Els dies 11 i 12 de novembre acampà el comte de Muret amb 8000 infants i 1500 cavalls al Pla de Bergús. El dia 13 el duc de Vendôme, que continuava disposant d’una estabilització entre els campaments de Calaf i dels Prats de Rei, féu una visita de reconeixement per la vila i els defores del castell de Cardona, per dedicar-se a preparar les seves tropes per atacar i conquerir la població i la fortalesa. El mateix dia l’exèrcit borbònic ocupà les dues torres distants a tir de pistola de la vila i la nit del dia 14 féu construir dues bateries que ensorrarien l’endemà els murs de la vila. Els dies 15 i 16 de novembre hi hagueren combats entre les infanteries aliades i borbòniques i aquestes darreres aconseguiren d’ocupar la vila de Cardona, amb més de 6.000 soldats, cavalleria i artilleria. El dia 17 el Duc de Vendôme destinà 1500 homes per avançar en la conquesta del castell, que dividí en tres cossos: el d’Arpajón, el del comte d’Hersel i el del comte de Melun.

El dia 18, en el campament de Prats de Rei, foren disparades unes salves d’artilleria per celebrar la notícia de la confirmació de l’arxiduc Carles com a emperador d’Àustria a Viena. Aquestes canonades causaren una gran alarma en el campament de Calaf. Arribaren a Prats de Rei uns 200 homes, entre desertors i presoners.

El dia 20 de novembre el comte de Muret començà l’atac al castell de Cardona des de la vila i començà a bombardejar amb 12 canons. Els dies 22 i 23, des de Prats de Rei, sortiren 150 granaders, amb 50 barrils de pólvora, 1.200 pedres i 70 quintars de bales de fusell, que aconseguiren de descarregar dins del castell de Cardona. El 30 de novembre els borbònics atacaren dues vegades el castell de Cardona amb 5 companyies de granaders i altres forces i la seva artilleria experimentava manca de municions. Però foren rebutjats pels contraatacs dels defensors austriacistes. El comte d’Eck pogué fer arribar a Starhemberg les notícies del setge. Aquest, des de la Manresana de Prats de Rei, envià el dia 4

de desembre 1.200 soldats d’infanteria i des de Súria sortiren 300 dragons, 500 miquelets i altres voluntaris i 200 cavalls, per anar cap a Cardona. Del 3 al 10 de desembre arribaren al campament de Prats de Rei 125 desertors borbònics, que declararen que algunes vegades els seus canons no podien disparar per manca de pólvora. També arribaren un grup de soldats estrangers, alemanys, anglesos, holandesos i portuguesos, que es reintegraren a les tropes aliades després de fugir del camp enemic que els retenia presoners.

El dia 19 de desembre el duc de Vendôme ordenava el trasllat del seu equipatge personal des de Calaf cap a Lleida, i també s’hi afegiren les pertinences dels mercaders francesos, amb la protecció d’una companyia de granaders. El dia 20 les forces austriacistes del comte de Starhemberg passaren a l’ofensiva i els combats es resolgueren al seu favor, allargant-se des de les set del matí fins a les dotze del migdia, i en aquestes cinc hores estigué oberta la comunicació amb el castell de Cardona per a poder-hi entrar els carros dels proveïments, de les municions i de 400 homes de reforç. El dia 22 de desembre els combats van continuar aferrissadament i les forces austriacistes del comte de Starhemberg aconseguiren la dominació de la vila de Cardona, que fou abandonada precipitadament per les forces borbòniques del duc de Vendôme, que fugiren cap a Lleida i deixaren abandonat el campament de Calaf, que havia estat la seva base logística des de mitjan setembre.

Joan Fàbrega, pagès del mas Fàbrega de Cerarols (Súria), ens deixà també el seu testimoni de les batalles de Prats de Rei i de Cardona, localitat veïna, en el seu dietari personal. Allí ens diu que l’any 1711 “l’armada del rei Carles es fortificà a Prats de Rei i la de Felip a Calaf, amb que l’armada del rei Felip posà bateria a Prats. I tota la vila posaren per terra, i mai en pogueren treure els del rei Carles. I el general de Felip envià una partida de l’armada, amb canons de batre, a assetjar Cardona. A la vila, amb promptitud s’hi ficaren, però el castell s’hi tornà molt fortament, i els de fora bateren tant que feren bretxa i bombes, i mai pogueren entrar. I estigué assetjat més d’un mes. I la vigília de Sant Andreu donaren grans avançades i no aprofità res. I el general de Carles, que era Starhemberg, envià socors al castell, amb que l’armada del rei Felip s’hagué de retirar, i li fou forçós deixar tota l’artilleria, i municions, i bagatge, i molta cosa que els prengueren. I així se’n tornaren a Calaf, i, dins pocs dies, s’alçà tota l’armada i es retirà dret a Lleida. I mentre estigueren a Calaf feren gran mal, robant icremant cases fins a la Molsosa, Pinós, Vallmanya, Matamargó, i arribaren fins al terme de Salo, i la gent s’hi girava a escopetades i els feien gran temor.”

El Duc de Vendôme aixecà el camp de Prats de Rei el dia 24 de desembre. Els oficials espanyols asseguraren que en aquesta campanya Vendôme perdé 10.780 infants, 4.341cavalls i 2.845 mules. El mariscal comte de Starhemberg, que no havia sortit més enllà de Prats de Rei, des del seu allotjament a la Manresana, on arribà el 16 de setembre, esperà allí la visita del general Hamilton i del marquès de Daun, que com a testimonis directes li havien de circumstanciar el desenvolupament de la victòria aconseguida amb l’alliberament del castell i de la vila de Cardona, en aquella data memorable, tres dies abans del Nadal de 1711. L’exèrcit aliat tingué molts queviures durant la campanya de Prats de Rei, ja que l’emperador Carles havia ordenat transportar a Catalunya queviures de l’Imperi per via marítima. El campament dels efectius dels aliats austriacistes de Prats de Rei i de la Manresana, fou aixecat pel mariscal comte de Starhemberg entre els dies 23 i 27 de desembre de 1711, sense haver cedit en cap moment a les envestides dels adversaris borbònics.

Finalment però, amb la rendició de Barcelona i Cardona acabà imposant-se Felip V i Catalunya patí una forta repressió en tots els sentits, les conseqüències de la qual encara perduren actualment.


L’EDAT MODERNA: INDUSTRIALITZACIÓ I MODERNITZACIÓ

A mitjan segle XVIII es planteja una gran problemàtica sobre el deganat de Segarra i la seva capitalitat, ja que Calaf, que dia a dia anava adquirint major importància i superava els Prats, pretenia ser-ne la seu. El bisbe de Vic, Sarmentero (1753-1755), va nomenar com a degà de la Segarra mossèn Francesc Ferrer, llavors beneficiat de la col·legiata de Sant Jaume de Calaf. Tant el rector com l’alcalde i tot l’ajuntament dels Prats, es dirigiren tot seguit al bisbe preocupats pel fet i li demanaren que revoqués el nomenament basant-se en la butlla del Papa Calixt III, en la qual es deia que la capital del deganat havia de ser els Prats de Rei i que els degans havien de residir-hi. El bisbe no va fer cas ni dels pradencs ni de la butlla papal i, com a compensació, va nomenar subdegà al reverend Salvador Solà, beneficiat de la parròquia de Santa Maria dels Prats. Disposava també que fos ell qui distribuís els sants olis i que el degà es traslladés dos dies cada mes als Prats per tal de despatxa tots els assumptes propis del càrrec.

Durant el segle XVIII hi havia als Prats almenys dos molins fariners moguts per l’aigua del riu Anoia. Un, al costat de les muralles, recollia l’aigua a través d’una conducció que arrancava d’una petita resclosa, actualment reformada, situada un bon tros riu amunt i que portava aigua als rentadors públics als gairebé 100 horts que hi ha escampats en el seu recorregut.

L’altre molí era el de l’Albereda, que antigament havia estat també molí paperer. L’Albereda, documentada en el segle XIII era i és una monumental casa senyorial, antigament propietat de l’abadia de Montserrat.

L’any 1780 hi havia a la vila fabriques de cotó, lli i velluts. Aquesta indústria tèxtil ha perdurat fins no fa gaires anys.

Entrats ja en el segle actual, cat ressaltar aspectes i esdeveniments que han ajudat a configurar la història del poble. Seria prolix fer esment de tots, per tant només és farà referència als més rellevants ordenats cronològicament.

Per reial ordre de 21 de maig del 1914 foren declarades d’utilitat pública les aigües mineromedicinals dels Prats de Rei. Aquestes aigües eren explotades per la firma Sirés i Segura. La deu es trobava situada a Cal Sirés, casa del Raval de Sant Joan. Segons consta en un petit llibret editat per la firma esmentada, aquestes aigües eren indicades per a curar diverses afeccions de tipus digestiu, però especialment per al guariment de la diabetis. La deu es féu famosa arreu de Catalunya. Molta gent venia a “prendre les aigües”, que fins i tot foren embotellades i s’enviaven principalment a Barcelona. Sembla que també s’arribà a projectar la construcció d’un hotel-balneari, però per circumstàncies desconegudes no es realitzà. Fins a l’any 1925 hi ha referències de l’explotació d’aquestes aigües i posteriorment foren abandonades.

Un altre fet important per a la història de la vila fou l’aparició de la segona edició del llibre Notes històriques de la vila dels Prats del Rey y de sa patrona la Mare de Déu del Portal a càrrec d’Anton Vila i Sala. prevere, l’any 1913. La primera edició havia sortit el 1910. Aquest llibret ha tingut una importància cabdal, ja que durant molts anys ha estat i és l’únic recull històric del passat de la vila.

Per tenir una idea de la situació de la vila en el primer quart d’aquest segle, pot servir una Guia General de Cataluña. editada a Barcelona per la Sociedad Anónima Anuarios Bailly-Baillere y Riera Reunidos l’any 1925. Aquesta guia vol ser un anuari en què es reflecteixen dades importants de les poblacions catalanes. Els Prats de Rei tenia en aquell moment 847 habitants, s’hi celebraven dues fires importants: una el primer dissabte d’agost (de bestiar oví) de reminiscències medievals, i una altra el 25 de març, festa de la Mare de Déu del Portal. Les produccions principals eren els cereals, els llegums i el vi. S’hi criava bestial de llana. També s’hi citen els estaments més significatius, com és ara la composició de l’ajuntament, el jutge, el secretari, l’encarregat de telèfons, el cap dels mossos d’esquadra, el del sometent i el nom dels mestres.

A la població hi havia botigues de tota mena: forns, drogueria, carnisseries, lleteries, etc.; com també tres barberies, dos cafès, tres tavernes, una espardenyeria, ferrers, paletes, etc. Hi havia, per altra banda, quatre fondes, una fàbrica de teixits i una sabateria. En aquells anys a la vila s’havien format dues orquestres: “Els Nois de Prats”, dirigits llavors per Pere Bascompte, i “La Principal”, el director de la qual era Josep Tauler.

La guia ens parla també de l’existència de dues sociedades: “La Cooperativa Equitativa” i “La Flor de la Segarra”, les quals van jugar un paper força decisiu a la vida cultural i política de la nostra vila fins no fa gaires anys.

La “Cooperativa Equitativa” tenia la seu social al Ravalet, en un edifici construït a finals del segle XIX, que en un principi fou de propietat particular per passar a formar part més tard del patrimoni de la societat. Avui en dia es de poder municipal i comté el Museu d’Històra Josep castellà.

La “Flor de la Segarra” era situada a Cal Solà, una casa del carrer Nou. Era regentada pel conegut Manel Puigcernau, o senyor Manel, que en aquells anys exercia de “curandero” i per aquesta activitat era conegut arreu de la comarca. El senyor Manel va edificar un local nou a la part del poble anomenada “la Muralla”, ara Passeig de Josep Ma. Llobet, l’any 1933.

Les dues entitats organitzaven pràcticament totes les activitats recreatives de la vila: balls, teatre, concerts, cinema, etc. Varen protagonitzar durant molts anys, tant abans com durant i després de la Guerra Civil, la majoria d’enfrontaments i divisions polítiques del poble gairebé fins a finals de la dècada dels seixanta, en què les noves generacions nascudes després de l’enfrontament del 1936 deixaren de banda els partidismes polítics.


GUERRA CIVIL I POSTGUERRA: DEL CAMP A LA CIUTAT

Durant la Guerra Civil (1936-1939) la vila en va patir les conseqüències des pròpies i comunes a la majoria de poblacions del nostre país; no es va haver de lamentar, però, cap succés luctuós a causa de denúncies o venjances personals ni durant la guerra ni després. D’aquesta època data l’enderrocament l’església romànica de Sant Miquel de la Comanda i de la rectoria. Amb les pedres treballades de l’església, s’inicià ja durant la guerra, la construcció de les actuals escoles.

Durant un temps a Prats d’Anoia, nom amb qual es coneixia el noble durant la guerra, s’hi instal·là un hospital de companya de l’exèrcit republicà on es portaven molts dels ferits al front.

Acabada la guerra, alguns vilatans amb activitats significades contràries al règim franquista foren empresonats i d’altres s’exiliaren. Els anys de la postguerra foren de molt poc activitat sociocultural.

L’any 1958 s’acabaren les escoles públiques començades durant la guerra. Foren solemnement inaugurades amb l’assistència de rellevants personalitats civils i eclesiàstiques tot aprofitant l’acte per fer una aferrissada defensa dels valors de “la patria”. La inauguració s’aprofità per celebrar la festa de l’arbre, en la qual els nens i nenes de la vita van fer una plantada d’arbres pels voltants edificis escolars.

Al costat de l’església de la Mare de Déu del Portal, al terreny on antigament s’havia situat el cementiri, va ser construït a la dècada dels anys seixanta un casal parroquial per iniciativa del rector de la vila i amb la col·laboració de la majoria del poble.

A la vila, i de forma progressiva, s’efectuaren millores urbanístiques i sanitàries: clavegueram, instal·lació de la xarxa d’aigua potable, pavimentació dels carres i places, etc., a fi d’aconseguir una millor qualitat de vida a l’àmbit rural, tan allunyat dels avantatges que oferien en aquells les grans ciutats, els quals feren que l’emigració del món rural cap a l’urbà, fos un fenomen força corrent i fins i tot preocupant.

Una de les personalitats més destacables d’aquesta època fou el Doctor Josep Pons. El “Senyor Pons”, com era conegut, va ser un dels primers doctors en molts quilòmetres a la rodona, que va disposar d’un aparell de raig X, la qual cosa el va ajudar a que realitzés uns diagnòstics molts precisos per al moment històric en que visitava a la seva casa particular dels Prats de Rei. A principi dels anys noranta, l’Ajuntament dels Prats de Rei, el va fer “fill adoptiu. Anys abans, ja se li va dedicar un nom de la Plaça on tenia la seva residència.

L’any 1972 representa una data molt important per al coneixement de la història de la vila, ja que un grup d’investigadors locals, el Grup de Recerques Arqueològiques SIGARRA, va iniciar unes excavacions arqueològiques al subsòl del casc urbà i en zones annexes. Es localitzaren importants vestigis d’un poblament ibero-romà. Es confirmava l’existència al mateix poble de l’antic municipi romà de Sigarra (Municipium Sigarrensis). Aquestes excavacions duraren fins al 1975 i originaren la creació del Museu Municipal Josep Castellà Real a través del qual els conservadors, juntament amb la directora, continuen encara les investigacions històriques sobre els Prats de Rei i rodalies. Aquest grup fou el precursor i creador, juntament amb d’altres persones amb inquietuds, de l’Agrupació Cultural i Recreativa Sigarra. L’Agrupació té per objecte dur a terme tota mena d’activitats destinades a revitalitzar les tradicions de la vila i desenvolupar actes de caire festiu i popular. Dins d’aquestes activitats cal destacar el Pessebre Vivent, que es representa des de l’any 1972, festa dels Reis, les Caramelles, els Focs de Sant Joan, la Trobada a la Manresana, el Sopar romà, la 2a. Festa Major, el Correllengua, les Caminades populars, teatre amateur… La seu de l’Agrupació Cultural Recreativa Sigarra és en un edifici propietat de l’entitat – Cal Calamando – al carrer Isidre Forn tocant a la Plaça Major.


ÈPOCA DEMÒCRATA: QUALITAT DE VIDA I FUTUR

Els Prats de Rei ha tingut en època demòcrata quatre alcaldes: Jaume Duch, Josep Font, Maria Bertran i Fransesc Duocastella (alcalde a l’actualitat).

Actualment, gràcies a les modernes comunicacions, Internet, la telefonia mòbil, etc, les poblacions rurals han deixat d’estar aïllades de les zones més poblades, i s’està començant a produir una situació inversa pel fet que gent de ciutat torna al camp, si més no de cap de setmana, vacances i turisme.

La vila d’Els Prats de Rei gaudeix avui en dia d’una salut envejable, la seva situació geogràfica, a mig camí d’Igualada, Manresa i Cervera l’hi atorga unes possibilitats immenses de prospecció. Gaudeix d’un creixement econòmic i urbà sostenible, d’un baix índex d’atur, d’una rica vida social en la que el “Grup de Joves” te un paper emprenedor i d’uns habitants amb una manera de fer, cohesió i civisme que els atorga una de les millors qualitats de vida de tot Catalunya.