L'Edat Moderna: Industrialització i Modernització

A mitjan segle XVIII es planteja una gran problemàtica sobre el deganat de Segarra i la seva capitalitat, ja que Calaf, que dia a dia anava adquirint major importància i superava els Prats, pretenia ser-ne la seu. El bisbe de Vic, Sarmentero (1753-1755), va nomenar com a degà de la Segarra mossèn Francesc Ferrer, llavors beneficiat de la col·legiata de Sant Jaume de Calaf. Tant el rector com l’alcalde i tot l’ajuntament dels Prats, es dirigiren tot seguit al bisbe preocupats pel fet i li demanaren que revoqués el nomenament basant-se en la butlla del Papa Calixt III, en la qual es deia que la capital del deganat havia de ser els Prats de Rei i que els degans havien de residir-hi. El bisbe no va fer cas ni dels pradencs ni de la butlla papal i, com a compensació, va nomenar subdegà al reverend Salvador Solà, beneficiat de la parròquia de Santa Maria dels Prats. Disposava també que fos ell qui distribuís els sants olis i que el degà es traslladés dos dies cada mes als Prats per tal de despatxa tots els assumptes propis del càrrec.

Durant el segle XVIII hi havia als Prats almenys dos molins fariners moguts per l’aigua del riu Anoia. Un, al costat de les muralles, recollia l’aigua a través d’una conducció que arrancava d’una petita resclosa, actualment reformada, situada un bon tros riu amunt i que portava aigua als rentadors públics als gairebé 100 horts que hi ha escampats en el seu recorregut.

L’altre molí era el de l’Albereda, que antigament havia estat també molí paperer. L’Albereda, documentada en el segle XIII era i és una monumental casa senyorial, antigament propietat de l’abadia de Montserrat.

L’any 1780 hi havia a la vila fabriques de cotó, lli i velluts. Aquesta indústria tèxtil ha perdurat fins no fa gaires anys.

Entrats ja en el segle actual, cat ressaltar aspectes i esdeveniments que han ajudat a configurar la història del poble. Seria prolix fer esment de tots, per tant només és farà referència als més rellevants ordenats cronològicament.

Per reial ordre de 21 de maig del 1914 foren declarades d’utilitat pública les aigües mineromedicinals dels Prats de Rei. Aquestes aigües eren explotades per la firma Sirés i Segura. La deu es trobava situada a Cal Sirés, casa del Raval de Sant Joan. Segons consta en un petit llibret editat per la firma esmentada, aquestes aigües eren indicades per a curar diverses afeccions de tipus digestiu, però especialment per al guariment de la diabetis. La deu es féu famosa arreu de Catalunya. Molta gent venia a “prendre les aigües”, que fins i tot foren embotellades i s’enviaven principalment a Barcelona. Sembla que també s’arribà a projectar la construcció d’un hotel-balneari, però per circumstàncies desconegudes no es realitzà. Fins a l’any 1925 hi ha referències de l’explotació d’aquestes aigües i posteriorment foren abandonades.

Un altre fet important per a la història de la vila fou l’aparició de la segona edició del llibre Notes històriques de la vila dels Prats del Rey y de sa patrona la Mare de Déu del Portal a càrrec d’Anton Vila i Sala. prevere, l’any 1913. La primera edició havia sortit el 1910. Aquest llibret ha tingut una importància cabdal, ja que durant molts anys ha estat i és l’únic recull històric del passat de la vila.

Per tenir una idea de la situació de la vila en el primer quart d’aquest segle, pot servir una Guia General de Cataluña. editada a Barcelona per la Sociedad Anónima Anuarios Bailly-Baillere y Riera Reunidos l’any 1925. Aquesta guia vol ser un anuari en què es reflecteixen dades importants de les poblacions catalanes. Els Prats de Rei tenia en aquell moment 847 habitants, s’hi celebraven dues fires importants: una el primer dissabte d’agost (de bestiar oví) de reminiscències medievals, i una altra el 25 de març, festa de la Mare de Déu del Portal. Les produccions principals eren els cereals, els llegums i el vi. S’hi criava bestial de llana. També s’hi citen els estaments més significatius, com és ara la composició de l’ajuntament, el jutge, el secretari, l’encarregat de telèfons, el cap dels mossos d’esquadra, el del sometent i el nom dels mestres.

A la població hi havia botigues de tota mena: forns, drogueria, carnisseries, lleteries, etc.; com també tres barberies, dos cafès, tres tavernes, una espardenyeria, ferrers, paletes, etc. Hi havia, per altra banda, quatre fondes, una fàbrica de teixits i una sabateria. En aquells anys a la vila s’havien format dues orquestres: “Els Nois de Prats”, dirigits llavors per Pere Bascompte, i “La Principal”, el director de la qual era Josep Tauler.

La guia ens parla també de l’existència de dues sociedades: “La Cooperativa Equitativa” i “La Flor de la Segarra”, les quals van jugar un paper força decisiu a la vida cultural i política de la nostra vila fins no fa gaires anys.

La “Cooperativa Equitativa” tenia la seu social al Ravalet, en un edifici construït a finals del segle XIX, que en un principi fou de propietat particular per passar a formar part més tard del patrimoni de la societat. Avui en dia es de poder municipal i comté el Museu d’Històra Josep castellà.

La “Flor de la Segarra” era situada a Cal Solà, una casa del carrer Nou. Era regentada pel conegut Manel Puigcernau, o senyor Manel, que en aquells anys exercia de “curandero” i per aquesta activitat era conegut arreu de la comarca. El senyor Manel va edificar un local nou a la part del poble anomenada “la Muralla”, ara Passeig de Josep Ma. Llobet, l’any 1933.

Les dues entitats organitzaven pràcticament totes les activitats recreatives de la vila: balls, teatre, concerts, cinema, etc. Varen protagonitzar durant molts anys, tant abans com durant i després de la Guerra Civil, la majoria d’enfrontaments i divisions polítiques del poble gairebé fins a finals de la dècada dels seixanta, en què les noves generacions nascudes després de l’enfrontament del 1936 deixaren de banda els partidismes polítics.

Darrera actualització: 17.01.2017 | 10:10
Darrera actualització: 17.01.2017 | 10:10