Prehistòria i el món íber

Es tenen poques dades referents a la prehistòria del terme; però n’hi ha prou per a confirmar que la contrada ja fou habitada des del neolític.

En efecte, prop de La Manresana han estat identificats i estudiats els materials superficials d’un jaciment arqueològic pertanyent al neolític antic evolucionat postcardial i concretats en fragments de ceràmica pertanyents a uns vasos de mida gran i de superfície raspallada i decorada amb una cresta de poc relleu, que podrien ser les restes d’un moustache. També hi ha indicis d’indústria lítica amb fulles i ascles tallades en sílex de tradició epipaleolítica.

Aquests testimonis arqueològics indiquen l’existència en aquest indret d’uns habitacles a l’aire lliure consistents en cabanes, de les quals no ha restat cap indici constructiu, pertanyents a una fase de transició entre el neolític antic i el neolític mitjà-recent i corresponents, probablement, a un clan familiar molt bon coneixedor del territori, dedicat a una incipient ramaderia i a una agricultura primitiva amb un nombre escàs d’espècies conreades, fonamentalment cereals. Creien en una vida d’ultratomba i adoraven divinitats femenines com a exponents de la fecunditat dels camps i del bestiar. La vida sedentària de la gent del neolític fou un dels trets més característics, ja que es va passar de l’economia depredadora del paleolític (basada en la cacera, la recol·lecció tradicional i la pesca) a la productora del neolític, que tenia els pilars fonamentals, com ja s’ha dit, en l’agricultura i la ramaderia. Coneixien la terrissa, la cistelleria i els teixits, i treballaven la pedra polimentada, el sílex, l’os, la petxina i la calaïta, objectes bàsics d’un incipient comerç.

Dos remarcables monuments funeraris ubicats prop de Pedrafita ajudaran a cobrir una part de l’edat del bronze corresponent al nostre terme municipal.

En primer lloc, hi ha el dolmen o cista megalítica dels Tres Reis, excavat l’any 1964 per l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona i situat al peu de la carretera que mena d’Igualada als Prats de Rei, prop de ca l’Ollé Maçana.

El segon monument funerari es localitza prop de l’anterior i fou excavat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i per membres del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada l’any 1983. Concretament es tracta d’un túmul d’incineració, amb alguns fragments de terrissa del bronze final, ja que molt possiblement l’urna o urnes amb les cendres de la incineració del mort varen desaparèixer en l’espoliació clandestina documentada per l’excavació.

Molt probablement cal cercar l’arrel del nucli dels Prats de Rei en el bronze final, si bé fins ara no ha estat del tot documental per l’arqueologia. En el temps comprés entre l’etapa de transició de l’ibèric ple i el període iberoromà o final i, concretament en el segle III a.n.e., serà quan es notarà una remarcable iberització de l’Anoia.

Aquets fet és ben palès al terme dels Prats de Rei, on han estat identificades restes molt interessants d’aquell moment. Efectivament, a la font de Cervera, prop de cal Sala, als Seguers, a la Portella i, especialment, al Camp de la Farinera, al peu del Santuari de la Verge del Portal i a la Placeta de l’església parroquial de Santa Maria.

A la Portella, en una petita elevació, membres del Museu Municipal dels Prats de Rei varen localitzar un mur de pedra seca assentat damunt d’uns claps de roca, del qual només es conservava una filada de pedres, acompanyat per materials ceràmics corresponents a l’etapa romanorepublicana i a l’Alt Imperi. A més, cal destacar la troballa d’una sivella romana de bronze i un bisturí, de la mateixa època i material.

Prop dels Seguers es troba un altre habitable de les mateixes característiques i cronologia que l’anterior. Aquests dos jaciments. amb el de la font de Cervera i el de Cal Sala, devien formar un tipus d’establiment petit, gairebé integrat per unitats familiars de caràcter marcadament dispers i rural, pertanyent al període iberoromà i romà imperial.

En el decurs dels anys 1972-1975, membres del Museu Municipal dels Prats de Rei practicaren una campanya de sondeig a punts de l’actual nucli urbà i, més concretament a la placeta de l’església parroquial de Santa Maria, al peu del Santuari de la Verge del Portal i al Camp de la Farinera. Hi localitzaren un notable conjunt d’estructures arquitectòniques amb paraments clarament ibèrics i romans. Per fi, es va descobrir el que probablement havia estat el Municipium Sigarrense, testimonial també pel conjunt epigràfic, del qual ja es parlarà més endavant.

Un dels sectors més destacats va ser el camp de la Farinera o la Plana del Solà. amb diferents nivells de poblament clarament testimoniats per parets construïdes amb pedres lligades amb fang fins arribar a una profunditat de 4,30 metres; d’aquest sector cal destacar la ceràmica de vernís negre de forma Morel 4750 procedent d’Etruria, datada als inicis del segle II a.n.e.

Així doncs, hom es troba davant d’un conjunt que arrenca del segle III a.n.e., amb una fase intensa durant el període iberoromà o ibèric final; també amb un moment alt i baix imperial remarcable, tal com ho demostren les restes arqueològiques i la sèrie epigràfica que va des de la segona meitat del segle I a finals del segle III.

Es calcula que aquest nucli antic devia ocupar una part del sector medieval i l’espai comprès entre la confluència del torrent de Calaf i el riu Anoia, anomenat en aquest tram torrent de Moriscó. Indret ric en aigua, especialment idoni per a conreu de cereals de secà, vinya i hortes; es trobava ubicat a la cruïlla d’uns camins antics: el de Pedrafita a les Malloles i el de Copons a Calaf, del qual resten alguns trams empedrats. Al mateix temps connectaven amb altres rutes de comunicacions entre la costa i la zona d’Ilerda, com eren els camins antics de Barcelona i Martorell a Manresa, Rajadell i Lleida i el de Martorell a Igualada, per Piera, Capellades i Vilanova del Camí.

No hi ha fonament per atribuir-li el nom de l’antiga Asquerris o Ascerris ibèrica, però si que molt probablement devia formar part del territori lacetà, delimitat pels ilergets a l’oest, els laietants a sol ixent i els cossetans al sud.

Darrera actualització: 17.01.2017 | 09:58
Darrera actualització: 17.01.2017 | 09:58